Fina Bernat
Conten les cròniques cinematogràfiques que, en 1954, quan es va fer l’estrena de la pel·lícula “Johnny Guitar”, per primera vegada el públic s’esperava als crèdits per tal d’escoltar completa la cançó i tema central del film; cançó que interpretava Peggy Lee i que a més havia compost.
En una època en què les veus de les grans dames de color – Sara Vaughan, Billie Holiday o Ella Fitzgerald etc. – dominaven el panorama musical nord-americà, dels anys 40, apareix aquesta cantant d’origen escandinau, Peggy Lee, la cantant de veu sensual que amb “Fever”, “I'm A Woman” i altres èxits es va convertir en una llegenda del jazz i del pop dels anys 50 i 60.
Norman Deloris Egstrom (nom autèntic de Peggy Lee) nasqué en Jamestown, Dakota del Nord, en 1920, fou la setena filla d’una família de classe treballadora. Quan tan sols tenia quatre anys mor la mare; i el pare, amb problemes d’alcoholisme, deixa als fills en acollida entre parents i famílies del poble. Norma passa a viure amb una mare d’acollida que la maltractava sistemàticament. El record d’aquells dies estan reflectits en un tema que va escriure anys després “One beating a day” (una pallissa al dia).
Als 18 anys decideix provar fortuna en Hollywood i les coses no li varen anar bé del tot i se’n torna a Dakota del Nord, aquesta vegada a Fargo, ciutat que més tard faran famosa els germans Cohen amb la pel·lícula homònima. En Fargo, canta per a programes de l’emissora local i va ser el director de l’emissora qui li posà de nom artístic: Peggy Lee, (Lee, en honor a la, també, cantant de jazz Lee Wiley que Peggy admirava).
Conten les cròniques cinematogràfiques que, en 1954, quan es va fer l’estrena de la pel·lícula “Johnny Guitar”, per primera vegada el públic s’esperava als crèdits per tal d’escoltar completa la cançó i tema central del film; cançó que interpretava Peggy Lee i que a més havia compost.
En una època en què les veus de les grans dames de color – Sara Vaughan, Billie Holiday o Ella Fitzgerald etc. – dominaven el panorama musical nord-americà, dels anys 40, apareix aquesta cantant d’origen escandinau, Peggy Lee, la cantant de veu sensual que amb “Fever”, “I'm A Woman” i altres èxits es va convertir en una llegenda del jazz i del pop dels anys 50 i 60.
Norman Deloris Egstrom (nom autèntic de Peggy Lee) nasqué en Jamestown, Dakota del Nord, en 1920, fou la setena filla d’una família de classe treballadora. Quan tan sols tenia quatre anys mor la mare; i el pare, amb problemes d’alcoholisme, deixa als fills en acollida entre parents i famílies del poble. Norma passa a viure amb una mare d’acollida que la maltractava sistemàticament. El record d’aquells dies estan reflectits en un tema que va escriure anys després “One beating a day” (una pallissa al dia).
Als 18 anys decideix provar fortuna en Hollywood i les coses no li varen anar bé del tot i se’n torna a Dakota del Nord, aquesta vegada a Fargo, ciutat que més tard faran famosa els germans Cohen amb la pel·lícula homònima. En Fargo, canta per a programes de l’emissora local i va ser el director de l’emissora qui li posà de nom artístic: Peggy Lee, (Lee, en honor a la, també, cantant de jazz Lee Wiley que Peggy admirava).
Un estil propi
En 1939 comença a cantar per clubs i a desenvolupar el seu propi estil vocal. Un peculiar estil que començà una nit quan la cantant no aconseguia fer-se escoltar per damunt del soroll del club, així és que Peggy decideix cridar l’atenció del públic baixant el to de veu, quant més baixava el to, més callava la gent. Així aniria formant-se el seu estil; un estil de mig to amb una veu personalíssima i insinuant. Peggy Lee tenia un registre de contralt i una veu sensual i provocadora; a més d’una manera molt particular de frasejar i conduir la cançó.
Una nit, actuant en el club d’un hotel, la va escoltar Benny Goodman, el qual, atret pel carisma de Peggy, decideix contractar-la per a la seva orquestra. Goodman li proposa que cante el tema “Why don’t you right” de Joe McCoy; Peggy va fer una interpretació molt personal i sensual de la cançó la qual cosa va fer que es vengueren més d’un milió de còpies.
En la formació de Benny Goodman coneix a Dave Barbour, guitarrista de l’orquestra, amb qui es casarà. Al poc temps, Barbour i Lee abandonen l’orquestra de Goodman i formen la seva pròpia; amb la nova formació aconsegueixen un èxit discogràfic que els obri les portes de Hollywood.
Peggy Lee intervindrà en pel·lícules i composarà diferents temes per a un total de 18 pel·lícules entre llargmetratges i curts.
La composició més destacada de Peggy Lee en l’etapa de Hollywood, és el tema per al film de Nicholas Ray: “Johnny Guitar”, que ja hem citat abans. Com actriu, intervé en la pel·lícula de Jack Webb: “Pete Kelly’s Blues” per la que va estar nominada l’ Oscar com a millor actriu de repartiment per un paper en el que ella interpretava a una cantant de blues.
En 1956 grava per a la Decca Records “Black Coffee” que està considerat com al seu millor disc de jazz. I a l’any vinyent guanya el seu tercer disc d’or amb el mític tema “Fever”.
En 1995 se li concedeix el Grammy a la totalitat de la seva carrera. Després d’una vida dedicada per complet a la música, (fins i tot va arribar a fer recitals amb cadira de rodes) Peggy Lee va morir en 2002 a l’edat de 81 anys.
Mentora d'artistes
Peggy Lee ha estat mentora d’artistes com: Madonna, Paul McCartney, Bette Midler, Elvis Costello i altres. Com a compositora col·laborà amb Dave Barbour, Sonny Burke, Victor Young, Francis Lai, Dave Grusin, John Chiodini, i Duke Ellington, el qual va dir referint-se a ella “ Jo sóc el duc, però ella es la Reina”.
El seu estil, a més de la seva manera de frasejar i conduir la cançó li permeteren ser una de les més influents cantants i compositores del segle XX. Es per això perquè els mitjans de comunicació i la crítica la batejaren com a “La gran dama blanca del jazz”.
Fina Bernat
Peggy Lee ha estat mentora d’artistes com: Madonna, Paul McCartney, Bette Midler, Elvis Costello i altres. Com a compositora col·laborà amb Dave Barbour, Sonny Burke, Victor Young, Francis Lai, Dave Grusin, John Chiodini, i Duke Ellington, el qual va dir referint-se a ella “ Jo sóc el duc, però ella es la Reina”.
El seu estil, a més de la seva manera de frasejar i conduir la cançó li permeteren ser una de les més influents cantants i compositores del segle XX. Es per això perquè els mitjans de comunicació i la crítica la batejaren com a “La gran dama blanca del jazz”.
Fina Bernat