Fina Bernat Conten les cròniques cinematogràfiques que, en 1954, quan es va fer l’estrena de la pel·lícula “Johnny Guitar”, per primera vegada el públic s’esperava als crèdits per tal d’escoltar completa la cançó i tema central del film; cançó que interpretava Peggy Lee i que a més havia compost. En una època en què les veus de les grans dames de color – Sara Vaughan, Billie Holiday o Ella Fitzgerald etc. – dominaven el panorama musical nord-americà, dels anys 40, apareix aquesta cantant d’origen escandinau, Peggy Lee, la cantant de veu sensual que amb “Fever”, “I'm A Woman” i altres èxits es va convertir en una llegenda del jazz i del pop dels anys 50 i 60. Norman Deloris Egstrom (nom autèntic de Peggy Lee) nasqué en Jamestown, Dakota del Nord, en 1920, fou la setena filla d’una família de classe treballadora. Quan tan sols tenia quatre anys mor la mare; i el pare, amb problemes d’alcoholisme, deixa als fills en acollida entre parents i famílies del poble. Norma passa a viure amb una mare d’acollida que la maltractava sistemàticament. El record d’aquells dies estan reflectits en un tema que va escriure anys després “One beating a day” (una pallissa al dia). Als 18 anys decideix provar fortuna en Hollywood i les coses no li varen anar bé del tot i se’n torna a Dakota del Nord, aquesta vegada a Fargo, ciutat que més tard faran famosa els germans Cohen amb la pel·lícula homònima. En Fargo, canta per a programes de l’emissora local i va ser el director de l’emissora qui li posà de nom artístic: Peggy Lee, (Lee, en honor a la, també, cantant de jazz Lee Wiley que Peggy admirava). Un estil propi En 1939 comença a cantar per clubs i a desenvolupar el seu propi estil vocal. Un peculiar estil que començà una nit quan la cantant no aconseguia fer-se escoltar per damunt del soroll del club, així és que Peggy decideix cridar l’atenció del públic baixant el to de veu, quant més baixava el to, més callava la gent. Així aniria formant-se el seu estil; un estil de mig to amb una veu personalíssima i insinuant. Peggy Lee tenia un registre de contralt i una veu sensual i provocadora; a més d’una manera molt particular de frasejar i conduir la cançó. Una nit, actuant en el club d’un hotel, la va escoltar Benny Goodman, el qual, atret pel carisma de Peggy, decideix contractar-la per a la seva orquestra. Goodman li proposa que cante el tema “Why don’t you right” de Joe McCoy; Peggy va fer una interpretació molt personal i sensual de la cançó la qual cosa va fer que es vengueren més d’un milió de còpies. En la formació de Benny Goodman coneix a Dave Barbour, guitarrista de l’orquestra, amb qui es casarà. Al poc temps, Barbour i Lee abandonen l’orquestra de Goodman i formen la seva pròpia; amb la nova formació aconsegueixen un èxit discogràfic que els obri les portes de Hollywood. Peggy Lee intervindrà en pel·lícules i composarà diferents temes per a un total de 18 pel·lícules entre llargmetratges i curts. La composició més destacada de Peggy Lee en l’etapa de Hollywood, és el tema per al film de Nicholas Ray: “Johnny Guitar”, que ja hem citat abans. Com actriu, intervé en la pel·lícula de Jack Webb: “Pete Kelly’s Blues” per la que va estar nominada l’ Oscar com a millor actriu de repartiment per un paper en el que ella interpretava a una cantant de blues. En 1956 grava per a la Decca Records “Black Coffee” que està considerat com al seu millor disc de jazz. I a l’any vinyent guanya el seu tercer disc d’or amb el mític tema “Fever”. En 1995 se li concedeix el Grammy a la totalitat de la seva carrera. Després d’una vida dedicada per complet a la música, (fins i tot va arribar a fer recitals amb cadira de rodes) Peggy Lee va morir en 2002 a l’edat de 81 anys. Mentora d'artistes Peggy Lee ha estat mentora d’artistes com: Madonna, Paul McCartney, Bette Midler, Elvis Costello i altres. Com a compositora col·laborà amb Dave Barbour, Sonny Burke, Victor Young, Francis Lai, Dave Grusin, John Chiodini, i Duke Ellington, el qual va dir referint-se a ella “ Jo sóc el duc, però ella es la Reina”. El seu estil, a més de la seva manera de frasejar i conduir la cançó li permeteren ser una de les més influents cantants i compositores del segle XX. Es per això perquè els mitjans de comunicació i la crítica la batejaren com a “La gran dama blanca del jazz”. Fina Bernat Amèlia Gracia Calatayud. Sòcia del Jazz Club El Mussol i del Col·lectiu 8 de Març El passat 8 de març i en ocasió de la celebració del Dia de la Dona Treballadora es van unir dues associacions: el Col·lectiu 8 de Març i el Club de Jazz el Mussol a fi de donar-li un caràcter cultural - reinvindicatiu a l’acte. És difícil trobar dones al capdavant dels grups de jazz i més com a instrumentistes. És per això que el fet que la celebració fóra protagonitzada per Kontxi Lorente, tenia els dos aspectes abans esmentats, perquè per una part visualitzava el treball de les dones en el món del jazz i alhora la seva contribució a la cultura musical. Un altre element important que tenia aquest acte és l'aproximació al món del jazz de persones que no són habituals en les actuacions que realitza el Club de Jazz El Mussol i que van poder gaudir d’ un concert extraordinari. L'extrema delicadesa de Kontxi Lorente Va ser tot un luxe tindre en directe a la pianista Kontxi Lorente amb un currículum tan important, tant en el món del jazz, com en la de música clàssica, tota una mestra que combina les actuacions amb la docència. En aquesta ocasió ens va presentar el seu disc “About me”, interpretant cançons que ens feien recordar a Bill Evans, totes elles d’una extrema delicadesa que va mantindre l’atenció del públic que es va entregar davant el seu saber bon fer. És doncs un altre dels concerts als quals ens té acostumats el Club de Jazz El Mussol i que no ens decepciona, mantenim el llistó en un nivell molt alt. Fina Bernat A l’hora de voler saber quin va ser el paper de la dona com a instrumentista dins de la història del jazz, el primer problema que ens trobem és l’escàs material fonogràfic (no es el cas de les cantants que sempre hi han estat presents en les formacions). L’escriptora i periodista de ràdio Sally Placksin comentà que moltes de les instrumentistes a les que va entrevistar no havien gravat mai. El fet que moltes d’elles no havien entrat mai a un estudi de gravació era degut a que eren espais reservats a instrumentistes masculins. No cal oblidar l’entorn sociocultural de l’època que dificultava el desenvolupament de la dona instrumentista. Perquè el jazz, com la vida en si mateix, no escapa de tots els convencionalismes. Frank Tirro, en la seva “història del jazz clàssic”, exposa que un dels obstacles que la dona ha tingut en quant al dret d’estar en l’ambient del jazz, és l’estereotipada atribució dels instruments de vent als homes i els de corda a les dones. Malgrat açò sempre hi ha hagut dones instrumentistes que tocaven amb solvència trompetes, saxofons, bateries..etc. A finals dels anys 30 les dones instrumentistes (com havien fet abans les cantants) varen començar a obrir-se camí en el món jazzístic. En aquest fet té molt a veure la Segona Guerra Mundial que es va emportar al front a nombrosos músics, per la qual cosa les dones varen tindre oportunitat de fer-se escoltar i respectar tant pel públic com per la crítica musical. Dues orquestres femenines destacaren per l’èxit i la tècnica refinada: Ina Ray Hutton and Her Melodears Orquestra i The International Sweethears of Rhythm . Fora d’aquestes agrupacions femenines també algunes dones es varen fer un lloc en les orquestres masculines. Podem destacar entre altres a Valaida Snow, trompetista amb Fletcher Henderson o Melba Liston trombonista en la Dizzy Gillespie Orchestra. La presència de dones en el jazz tenia el camp molt restringit al jazz vocal i en certa mesura al piano. Però sempre hi ha hagut alguna dona trencant tendències. Una trompetista i artista completa Valaida Snow coneguda pel sobrenom “Little Louis” en referència a Louis Armstrong, va néixer 1904 en Tenessee ( si bé alguns biògrafs diuen que nasqué en 1900) i va morir en 1956 a Nova York. Pertanyia a una família de músics que es dedicava a l’espectacle, de petita va aprendre a tocar molts instruments com el violoncel, contrabaix, violí, arpa, acordió, saxo, clarinet, banjo i trompeta a més de cantar i ballar. Fou una artista completa que destacava en tot el que feia. Es va decantar per la trompeta com a instrument principal i ben prompte es va fer un lloc entre els músics de jazz tocant en nombrosos grups per tots els Estats Units. A La dècada dels 30 va ser quan va tenir més èxit gràcies a una cançó que la va fer molt popular "High hat trumpet &rithm" lo que la va portar a donar nombrosos concerts per diferents ciutats d'Europa, sent Londres i Paris les dues capitals on va ser més aclamada. A mitjan dels Anys 30 va fer pel·lícules amb el seu marit, Ananias Berry, dels “Berry Brothers Dance Company” amb les que va tenir molt èxit. En aquesta època es contractada pel Teatre Apol·lo de Nova York i realitza diferents gires per Europa així com per països del llunyà Orient tant per actuacions com per a fer pel·lícules. En 1941, quan viatjava per Dinamarca (que ja estava ocupada pels nazis des d’abril de 1940) es detinguda i internada en la presó de Vestre Faengsel de Copenhague que estava dirigida per la policia nazi alemanya; en maig de 1942 es alliberada mitjançant un intercanvi de presoners. Segons un dels seus biògraf “mai es va recuperar emocionalment de l’horrorosa experiència”. En 1950 es torna a casar i segueix actuant però ja no fou capaç de recuperar l’èxit anterior. El 30 de maig de 1956 Valaida Snow mor d’una hemorràgia cerebral, en la ciutat de Nova York, entre bastidors durant una actuació en el Teatre Palace. De les seues interpretacions es pot destacar entre altres Caravan de Juan Tizol. En 1939 Valaida Snow va gravar Caravan acompanyada per l’orquestra “Lulle Ellboys Orkester” en un single per a la casa sueca SONORA, la cara b del disc està ocupada per un altre èxit de Snow : “My heart belongs to Daddy”. En aquesta ocasió la polifacètica Valaida Snow introdueix el tema 'Caravan' cantant el text que parla de la nit sota les estrelles en el desert, per a continuar-lo amb la trompeta en una modulació perfecta que enllaça plenament amb el recitatiu, creant un cos homogeni de melodia des del començ fins al final amb una genial interpretació. Haz clic aquí para modificar. Haz clic aquí para modificar.
|
AutorJazz Club "El Mussol" ArXIUS
Febrero 2019
Categories |